El món del vi, com tot a la vida, és un reflex de la
societat en la que vivim immersos. Però com en tot, no cal seguir-ho fil per
randa. Primer, perquè és inabastable, i després perquè en ser subjectiu, no
cal.
Aquest text va dirigit a les persones que se senten
atretes, seduïdes pel món del vi i per raons variades com l’elitisme, el
preu... no acaben de donar el pas d’interessar-se.
També pels qui guien les
naus d’aquest univers, que viuen allunyats dels potencials gaudidors, per
fer-los avinent que baixin del núvol de magnificència en el qual s’embolcallen
i entortolliguen.
Què dir dels vins? Hi ha vins pobres, acomplexats, miserables,
feréstecs, estafadors, frescos, fàcils de beure, gustosos, pudents, de classe
mitjana, biològics, afruitats, complexos, untuosos, vellutats, aromàtics,
biodinàmics, agradables, rics, secs, llaminers, joies de la natura, poderosos,
sense complexos, multimilionaris, i el preu en general té poc a veure.
A partir de determinats preus, a l'abast de tothom, en el vi l’única
diferència rau en que jo no me’l puc beure i un altre si, però això no fa que
el contingut de l’ampolla sigui millor. Si un vol pagar per l’exclusivitat,
molt bé. Però hi ha vida, molta i bona, gran vida, més enllà. Cadascú té l'oportunitat de
descobrir-ho.
Per resumir la premissa d’aquesta reflexió els meus
possibles són limitats ben al contrari del gust, en especial sobre els bons
vins, els que m’agraden.
M’he afeccionat ja d’adult, i no em fa cap
vergonya, ja que durant la joventut i més endavant, havent tastat vins
“peleons” i porqueries de tota mena, etiquetades com a vi, em sentia refractari
al món del vi.
Gràcies a les persones que des de les més distants procedències
i àmbits, mica en mica, m'han anat descobrint aquest univers, que en la actualitat
se’m desvetlla fascinant i no em puc estar de compartir.
Per fi hem sento alliberat de l’esnobisme, el
winelo(b)verisme i altres “ismes” de massa fàcil i grollera catalogació.
Un dia, parlant amb un elaborador, em va fer un
comentari, que en aquell etílic moment em va semblar espectacular i ara
reprodueixo:
“Tu et penses que qualsevol pagès o elaborador es
lleva al matí pensant que farà un vi dolent?”
Llavors fruit del caliu vaig creure que tenia tota
la raó. Però passats els efluvis al meu terrat començo a donar-hi voltes i
després de reflexionar a consciència, unes quantes setmanes, he canviat de parer.
Efectivament hi ha, en aquest món, gent que no sap
escapolir-se de la immediatesa i produeix vins que mereixerien que els fotin a
la presó per la flagrant manca de bon gust. Taurons que caldria pescar, arrancar-los les aletes, fer-ne sopa i llençar la resta. I a més, pel mal que fan al sector,
que a més té l'insuportable costum de queixar-se per tot.
M’agrada el vi, i mica en mica els elaboradors es
van tornant més, molt curosos i avui dia, gairebé hi ha les mateixes probabilitats de
trobar un bon vi com d’un de dolent, fet que tot just unes dècades enrere era
una quimera. El progrés, i no és només un desig, resulta evident.
L’Univers del vi és captivador i ple de gent
apassionada, tot i l’esforç, de vegades titànic i imprescindible per destriar
el gra de la palla.
En el minso recorregut que porto embadalit pels vins
he conegut molta gent interessant i d’altra més fútil, però hem puc ventar
d’haver après alguna cosa de tots plegats. I també d’haver sabut trobar el meu
lloc en aquest espai.
Com que el gust és subjectiu, amb redundància
inclosa, vaig al meu aire, i procuro
treure les meves conclusions, encara que de vegades em comporti dies, setmanes
o mesos per treure els diferents entrellats que es presenten.
Per posar un exemple senzill, l’opinió que et mereix
un vi, qualsevol, que en el moment de tastar-lo et sembla una cosa, però una
vegada l’has fruit segueix dient-te coses i passa el temps i, segueix i
segueix. I el fet que la pròpia opinió d’un mateix vi estigui en continua
transformació em permet no prendre’m gaire seriosament, i per descomptat passar
olímpicament dels gurus i alimentadors de tendències temporals.
Conservo el record d'un vi, que quan el vaig tastar no em va semblar res de l'altre dijous, però passat un temps i força vins pel mig, seguia allà. N'havia oblidat d'altres, però aquest persistia. I vaig tornar a tastar-lo, i aquesta vegada em va semblar com si el raïm fos collit la setmana dels tres dijous, impossible, increïble. Vinificat amb la passió extrema que podia sentir en l'aroma i el paladar. Estratosfèric.
Per tot això us encoratjo a deixar-vos seduir per
aquest univers i descobrir les delícies que s’hi amaguen sense dubtes, ni pors.
El bon vi
té nom, és el que M’AGRADA!, T’AGRADA!.
Gaudim-lo!!! Sempre en bona companyia i amb moderació.
Àngel Vendrell. 18/10/18.