"Un dia de verema... a les solanes del Priorat." 2019.

     La verema és el moment de l'any en que els viticultors es juguen l'esforç d'una campanya a tot o res. Hi ha il·lusió, esperança, bones expectatives i alhora tota mena de temors, fundats: la collita serà minsa, les dificultats de cada anyada, els imprevistos; i els infundats: que per ser atàvics, cadascú porta els seus.

     Abans de glosar la magnífica, enriquidora i il·luminadora experiència tinc del deure i la satisfacció de donar les gràcies al Jordi, l'Anabel, el Txetxu, la Sandra, el Carlos, el Quim i la resta de companys, per convertir un dia qualsevol en un dia excepcional. I gràcies també per aguantar-me, que de feina ja n'hi havia prou. 

     L'ignorància fa temeraris, agosarats i valents, en la vida i en la verema. Gent que parla amb lleugeresa del que no coneix. Encoratjat a extirpar aquest bocí d'ignorància vaig decidir d'atansar-me al Priorat per experimentar de primera ma una verema que altres titllen d'heroica, i que desprès de tastar-la considero que és una gran putada, que precisa d'un esforç més que lloable, i on s'ha de posar tota la carn a la graella, i fins hi tot, posar-hi la sang quan trepitges malament una pedra, alhora que culls un raïm i de pas enganxes un dit, el teu. Corre la sang.

    Una verema així no té res de bucòlica, soferta en tot cas. Perquè el collir no és igual a tot arreu, he collit al Penedès i qualsevol semblança és pura ficció. Quan  engeguem i posat entre els sarments del primer cep acaronant els primers gotims de la meravellosa garnatxa, no puc evitar el comentari."Si al Penedès cullo amb aquest ritme, em foten fora de la vinya abans de comptar a tres." Tothom esclata a riure. Em cau la bena dels ulls.

    El xoc hem deixa fora de joc una estona però, de mica en mica, comprenc que el ritme serà ben diferent i que caldrà una bona predisposició, ja que no és el mateix collir i posar el raïm a la caixa o al cove, que haver de fer una tria exhaustiva de cada gotim, res de podrit, res de panses, res de res, només els grans ben sans, que després de desrapar van plegats amb el most al dipòsit. Una jornada on en acabar hauré collit al voltant de 80 kilos. Una vergonya per a les meves expectatives.

    El dia s'alça i bellugar-se pels pedregars dels costers no és una tasca fàcil, més aviat esgotadora, ensopidora i  més caient un Sol de justícia, que estova al més valent. Si la feina ja és feixuga, lenta, laboriosa i per postres el Sol t'aclapara, arriba un punt que per més que beguis aigua per mantenir-te hidratat, el senderi fuig per la porta del darrere. 

    La màgia del vi és fa a cops de cor.

    Arriba el primer moment gloriós del dia, parem a esmorzar. Seure a la vora del camí i endrapar un bon entrepà per reposar forces i de pas agafar-ne de noves.  Un servidor ja sap el que li espera la resta del dia.

    Sang, suor i llàgrimes, que són més fàcils d'empassar amb els comentaris eixerits que corren per les passades. Aquell bon humor, de vegades càustic, que sorgeix quan l'ànima ha fotut el camp i ha deixat el cos pencant a la seva sort. Per acabar-ho d'adobar, a la colla, a mig matí, només queda un encenedor que funcioni, el de l'Anabel, que els que fumem visitem més sovint del que voldria, però donada la circumstància accepta amb amabilitat.

    Cap a quarts de dues som com un petit eixam d'abelles que han perdut el camí de l'arna. Tots plegats ens esperonem per fer un últim cop de força, la darrera empenta per assolir l'objectiu del dia. Quan toquen les tres, el Sol i el cansament ens han batut i encara queden caixes buides, i les plenes estan per recollir. Com que sóc eixerit em presto "voluntari" a recollir-les, prèvia suggerència del Jordi 😂.

    El Txetxu porta el tractoret, per les passades impossibles, amb una petita plataforma, on a pas de tortuga vaig carregant les caixes plenes, després hem de sortir de la vinya i carregar el remolc, fem un parell de viatges. Recordaré molt de temps les passejades per la llicorella empaitant caixes esquerpes. Xino-xano, traient la llengua, recollim els estris...

    Són les quatre tocades quan acabem d'entrar les caixes al celler, després de sortejar camins pels quals els rallies no tindrien pebrots de passar. Entre rialles i somriures de satisfacció, hem sobreviscut, rebentats, esgotats, anem a dinar. No em fet el cim, però queda més aprop.  

    L'àpat serveix per comentar les jugades més interessants, escoltar els acudits del Carlos, fer recompte de ferits (ànims! Quim) i tastar uns vins espatarrants, "La Vinya del Xela '18", un macabeu brisat de traca i mocador i el "Vertical '15", un carinyena de vinyes velles capaç d'alçar l'ànim al més esmaperdut. La sobretaula s'estira i el que es parla a Torroja, es queda a Torroja. Uns Companys i companyes excepcionals i d'una qualitat humana extraordinària.

 

    La tarda és pels més sencers i pels que no se'n poden escapar. Desrapar (separar la rapa del gra), controls de qualitat, rentar-ho tot i deixar-ho a punt per l'endemà. L'empenta de la Sandra i el Jordi fan la resta.

    Ja es fa fosc i arriba l'hora de plegar, ha estat una jornada plena, en tots els sentits, on deixo el Priorat feliç i esgotat, però amb la ferma convicció que no serà la darrera vegada. Tornaré!!!

    I tornaré convençut que el Priorat és una simbiosi entre el cel i la terra, i que a base d'un inversemblant i gegantí esforç ens oferix uns vins de qualitat única, excel·lent, que bé mereix el reconeixement de tots plegats. Perquè a pesar de semblar un paradís idílic és, més aviat, una selva salvatge, on cada cep manté una lluita ferotge, amb els elements i l'entorn, per sobreviure i donar-nos l'essència més primigènia en el seu friut, el raïm. 

    Pel camí trobo una guineu que dèu buscar el sopar i va despistada, no troba el restaurant, la carretera és solitària i m'he d'aturar per veure si s'acaba de decidir a on anar. Bona nit. 

 

                   - Beveu vi amb moderació i compartiu,

                auguren una enriquidora experiència!!!

                              Salut i Gotes de Vi.